La hiperconvergència està de moda. Allà on vas sents la paraula i s’obren les orelles a una cosa que no saps ben bé de què tracta, però que tothom en parla. Segur que no saps què és?
La hiperconvergència no deixa de ser una paraula “marquetiniana” com ho van ser en el seu dia el Cloud i el VDI. Res nou, només un tomb per descol·locar-nos una mica.
El concepte hiperconvergència va néixer fa més de 10 anys, sí home!, de la mà de Hewlett Packard, IBM o Dell, amb la creació del format Blade. Una caixa on s’unien els processadors, les memòries, l’emmagatzematge i les comunicacions. I què va tenir el seu èxit, sobretot en granges de virtualització d’escriptoris remots Citrix i Terminal Server, servidors d’aplicacions web, etc…
Però va arribar el concepte de virtualització de servidors i, és clar, va aportar un canvi molt important dins els centres de dades, permetent aprofitar els recursos físics,memoria i processador, cada cop més grans per part dels fabricants. Ara es poden crear màquines virtuals de servidors que abans eren màquines físiques, i posar-les sobre el mateix equip físic amfitrió.
El concepte hiperconvergència afegeix a l’entorn de màquines virtuals la virtualització de l’emmagatzematge (Software defined Storage – SDS) i les funcions avançades de xarxa (Software defined Networking – SDN) sobre la mateixa màquina física, al igual que disposa de CPU i memòria RAM, definint aquestes noves funcions mitjançant programari. El propi concepte avança més enllà cap el que es coneix com a Centre de Dades definit per programari (Software defined Data Center – SDDC), del que segurament també haureu sentit o en sentireu parlar.
Aclarit aquest punt, ens centrem amb l’emmagatzematge. Alguns sistemes creen controladores virtuals a les que se li assignen discs en brut (JBOD), que incorporen els mateixos servidors físics. Les controladores virtuals posen en comú aquests discs, creant una espècie de cabina d’emmagatzematge virtual. Depenent de les característiques que ofereixen les controladores virtuals disposarà de més o menys funcions, amb més o menys encert en quan a tolerància a errades.
S’ha de tenir clar que no s’utilitza maquinari dedicat a les funcions de l’emmagatzematge, sinó que s’utilitzen els recursos de CPU i memòria de cada amfitrió de virtualització. Per tant, el rendiment no és equiparable a un equip dedicat exclusivament a aquestes funcions. Aquest tipus de infraestructura s’ha de dissenyar i dimensionar correctament, tenint en compte l’ús que se li ha de donar, per evitar sorpreses inesperades, com pot ser col·lapsar l’accés a disc degut a falta de CPU i/o memòria RAM per congestió del sistema, que la parada de l’amfitrió no suposi la caiguda de tot el sistema, parts del sistema amb un ús intensiu de l’emmagatzematge, etc… Com qualsevol altre disseny i sistema.
En el mercat es troben solucions que ofereixen el concepte hiperconvergència en una caixa, virtualitzant les controladores d’emmagatzematge damunt els hipervisors, com pot ser el cas de Nutanix, Simplivity, etc…, però els grans (Hewlett Packard, Dell, Lenovo,etc ) encara no han arribat. Per què? Pel propi concepte de hiperconvergència, va més enllà del maquinari, és programari. Programari que en molts casos s’integra en el propi sistema operatiu o hipervisor. I em consta que estan treballant frec a frec amb Microsoft.
En el cas d’aquest últim, Microsoft, les funcions “d’emmagatzematge virtual” es van incloure en el propi sistema operatiu, des de Microsoft Windows Server 2012 amb els Grups d’Emmagatzematge, pel que no és necessari disposar de controladores addicionals. Esdevenint una molt bona solució per a petits desplegaments d’hipervisors amb funcions avançades d’emmagatzematge, ja siguin petites i mitjanes empreses, com delegacions distribuïdes geogràficament.
Espero haver aportat una mica de llum a aquest concepte i al què esdevé. No obstant, si us queden dubtes aquí estarem encantats de respondre-us.